dimarts, 17 de febrer del 2009
dilluns, 16 de febrer del 2009
Turno de réplicas
Jardiel Poncela.
Un nom perfecte per a un arbitre, vive Dios.
Les he entés Peuets. I has sigut molt VALENT obrint-te. Sols una coseta, si pitares en un camp on els espectadors foren clons meus, passarien principalment dos coses:
1. La mitjana de qualitat tècnica en la graderia superaria la del camp de futbol. Especialment en un partit amb Careto i Del Horno Fons Meló.
2. S´escoltarien càntics com este...
Pel que fa a la crònica, ni José Juan en el Levante-EMV.
Descendència? Tranquils amb un com jo ja en teniu prou.
A més, va ser una escapada espiritual, de contemplació.. eixe estar davant d´un quadre del Greco i dir.. el Greco, Theotokopulos.. ahí està, mira-lo.. mmm bonico, el Greco.. llegint panfletet d´explicació.. 5 minuts i et preguntes ja estarà bé o hauria d´estar més rato.. és del Greco mira i sense calcar, quin artistazo mentres penses, ara on estiguen “las Grecas”...
Quin desfile este dissabte! Cadeno? Sóc dels pocs privilegiats que va assistir a la gènesi d´eixe gran davanter que és hui. Com oblidar “la rebelión de Ondara” on va forçar a Cunyat a posar-lo de davanter perquè de lateral s´estava perdent. Gràcies Cunyat. (Segur que si el senyor JB Mafé ho llig, ho pot confirmar).
Cadeno, Cándido.. també he tingut el privilegi de compartir vestidor amb ell. Sr. President si em convoca no el defraudaré. Jo he sigut sempre de Jaque Mate Pastor (Laparra) encara que m´adapte prou bé a totes les tàctiques. De tota manera sempre he sigut més de dames (ma huelo em deixava guanyar). Per a que es senta com en casa li hem posat un tauleret al bloc.
No s´enganyeu ací el comun denominador máximo i el mínimo comun múltiplo en els equips guanyadors he sigut jo. Sóc com Angulo. Jugador criticat però imprescindible. Eixe que es troba a faltar quan no està i que es tritura quan juga.. però quan es retire diran.. campió de lliga, copa, uefa, subcampió Champions...otia.. Eixe és el palmarés d´Angulo!!!
Com ell sempre m´he rodejat dels millors.. i de tots s´aprén.
És Carlos Vidal un altre Bobby Fischer?


Fischer va arribar una setmana tard de la data assenyalada per començar el matx, va cancel·lar quatre vegades el vol per anar a Islàndia des de el JFK de nova York.
Juga la primera partida, la va perdre, la segona no es va presentar (perduda també). En aquest termini va augmentar les seues demandes econòmiques (també de il·luminació, cambra, cadira, tauler...) i s'auto proclamà campió del món lliure. Moltes de les seues demandes van ser acceptades( altres no), però Fischer aconseguí que en un esport quasi amateur, les xifres rondaven al voltant de 9.000 dòlars per jugador en una partida com aquesta, una xifra al voltant de 250.000 dòlars.
En la tercera partida arribà tard i guanyà .En la 21 es proclamà campió del món.
L'any 1975 no es va presentar en la defensa del títol contra Anatoly Karpov, va plantejar exigències inacceptables per la FIDE i no va tornar a jugar fins l'any 1992 trencant l'embargament de Iugoslàvia, en una reedició del campionat contra Spasski vint anys després, per una borsa de 3 mil.lions de dòlars (no jugava des de la final de 1972) i tornà a guanyar.
Per cert en la meua opinió JJ es mou com un rei, en totes les direccions però sols una passa per jugada.
Partido de Enamorados
Amigos de Xals: Paco, Ferro, Cadeno (sí, heu llegit bé), Òscar Burgos i Xals.
Amigos de Peix: Carlos Modosito Gamarra Orengo, Juanda, Arthur the Prim, Màrcula (sí, també) i el teniente Colombo. No convocat: Willy Toledo.
Incidències: Vesprada de telèfons calentets. A les 17.30 hores el partit estava suspés per la manca d'efectius defectuosos. Fou llavors quan es va recórrer als comodins de la llamada: Catxó (engripat; amenaça de venir la setmana que ve), Carlos Meló (Zizou no respongué) i Carlos Vidal (des de Gandia, amb cara de son, preguntà: "Però Xaparro no puja, oi?"). El matx seguia suspés (poc importava que Xals estiguera de camí; l'objectiu de trencar-li la vesprada estava ja acomplit). Comencen a rodar els SMS de suSpeMSió. Aleshores es fa la llum, o la tenebra, segons es mire: "Jornada avortada? Però si els Màrcules (2) estan pujant!!" [*] Tornem a convocar; mentre, Xals, alié a tot el tripijoc, conduïa feliç cap a un horitzó sense JJ. L'estampa recordava el final de Blade Runner.
[*] En honor a la veritat, el paio en qüestió no malnomenà Màrcules sinó altre knick Serpis name.
Accidents: Es guardà un minut de silenci per Bena i Zizou. Es gastà una bona dosi de saliva amb JJ Xap. Que si Laura, la filla de Tolo, no arribaria mai a saber quina alegria ens havia donat aquest dissabte d'Enamorados. Que si la cosa anava de buscar la descendència en el Salto del Caballo (variant cañí del Salto del Tigre), a l'estil de Dino Drpic. Que si finalment hauria trobat la samarreta de Christian Ziege que tant delejava. Que si li portaria al seu amic –i còmplice– teniente Colombo algun detallet (una reproducció de Doménikos Theotokópoulos, una foto dedicada de José Luis González, un pòster de Goya Toledo...). Etcètera, etcètera.
Ja dalt, xafant gespa de l'Andrada Stadium, el que tots ens temíem: "JJ ha aconseguit llogar La Saeta i en uns minuts aterrarà a la pista de pàdel". Murmuri. Gestos d'incredulitat. Algú es regirava en el seu seient. "Xe, Xals, on vas? Que és broma! Que qui no pot vindre és Òscar (Sanfrancisco, Quique)." "Fills de putes." Tornaren a sonar totes les alarmes. Juanda (sí, Juanda; aquest xicon aprén ràpid) suggerí: "Voleu que li toque a Cadeno?"
Primera incursió de Cadeno: "Bueeenasss. Com va, xiquets?... Xe, això d'Ungles en el baló, esteu molt mal, no?" (Sort que diguérem que el blog no havia de transcendir.) Val a dir, però, que aquestes paraules, junt a la reflexió final: "Caguenden. Mos ha passat com a Van Gaal quan juava contra el Valéncia", fou el més destacable de la seua actuació.
El matador: Màrcula, Jose. Per com vestia: xandall, braga al coll (restes d'una nit gojosa amb Noe) i... canelleres!
El brandi: Prettiest Feet. Tot en ell era començar, i començar. No culminava. L'Aliaksandr Hleb de l'Associació.
El massessino: Sens dubte, Iron Man. El teniente Colombo semblava tenir sang en les venes quan Brunelleschi s'encabotava –primeries del partit– a esculpir-li tíbia i peroné. L'antic regent del Bar Lepanto (per cert: aquest torna a obrir les nits del dissabte sota nova direcció. Amb un ambient selecte i un servei exquisit, Bar La Via li ofereix les seues especialitats: entrepà de formatge a la catalana, costelletes, carxofetes amb pasteta, màquines escurabutxaques, pastís de tres xocolates i tiramisú. Això sí, la disponibilitat d'aquestes postres depén de si Galleta ve o no a sopar); [**] l'anterior rector del Bar Ferro, déiem, rubricà una vesprada de despropòsits amb la clàssica jugada de pati col·legial: isqué de la cova, com un Ferran Giner entradet en anys i carns; enfilà porteria contrària; un, dos rivals; no massa meritori: eren Modosito Gamarra i el teniente Colombo; tercer escull: el Primo, la prova de foc; fracàs sense remissió; i aleshores la frase, en veu alta: "Ieps, falta!" No cal dir, però ho direm, que la infracció sols va ocórrer en el seu orgull ferit. La cosa va anar a més, i per la nit, a la sobretaula del Bar La Via (tres estralls en la guia Mon Cherry. Local per a nebodes, abadejos, esturions, dinars d'empresa i actuacions d'Amfaria un Pallot, Kenny G Para el Mero, Atura la Caravana i Junior i el Coll Brut i Alt. Amb el Bar Stop, el Bar Xapa i la Flor de Ruzafa, conforma la Ruta Gastronòmica de Carlos Bianchi, el Virrey), [***] Ferro li insistia a Rosa que "havia sigudo falta claríssima", Arturo havia actuat amb grega hybris, com un híbrid de Marchena, Pablo Alfaro, Javi Navarro i ell mateix. La xicona, amor mana, assentia silenciosament.
[**] i [***] Bru, no et queixaràs de la promo...
El tercer temps: Durant les copes del TNT féu acte de presència Cándido Jiménez Mompó, fill de Candidato Jiménez per Esquerra Fundida i mestre en brutes arts de Bruno Pascual. Actualment també és el presi del nostre Bobby Fischer Price particular, Joanet Peu d'Angelet. Se li plantejà la següent barata: JJ per J Peuet. Els Peus Més Bonics del Món fou el més interessat en el canvi; arribà a oferir també un parell de Chaise Long per al club d'escacs. Candi preguntà:
―Però Juanjo sap de què va aquest joc?
―Home, tenint en compte que es considera una reina...
―Reinona ―apuntà Xals.
―... però es mou com un peó...
Candi prometé visitar Ungles en el baló una vegada haja pres un determini definitiu.
diumenge, 15 de febrer del 2009
I la crònica? Mort anunciada del bloc?
A lo que anava:
Ie cabrons, on està el "matchos" del dissabte ?
Bé, no defallisc, jo egue que egue com Unai.
Supose que no teniu altra cosa en el cap que no siga preguntar-vos com ha anat la meua excursioneta, vamos que esteu en un sinvivir.. ho entenc. Tranquils, en 2 fotos teniu lo més destacable.


dijous, 12 de febrer del 2009
Bena baixa indefinida pels dissabtes
Somnis de Rodarna (continuació i final)
*( no confondre amb carvi)
dimecres, 11 de febrer del 2009
Els amics de Cirilo s´han comprat una vaca.
dilluns, 9 de febrer del 2009
Manifest en resposta d'un manifest
EL FUTBOL NO ÉS UN ESPORT. I lamente discrepar amb la celebèrrima cançó dels Amanida Peiot: "El futbol és un esport/ vine a jugar". El futbol és un joc, vine a jugar. Futbol no casa amb l'utilitarisme del verb practicar. El futbol es juga. Si la llengua és la casa de l'ànima, el futbol és la casa de tot infant.
El MOTIU HA DE SER EL RESULTAT, EL RESULTAT NO ÉS EL MOTIU. El futbol és un entreteniment sotmés a regles, en el qual entra en competència la destresa i la sort dels participants. Els futbolistes, a qui preferisc anomenar professionals del joc més que no jugadors professionals, solen declarar el seu desig de guanyar "fins i tot en els amistosos". Nosaltres, que no som tafurs, hauríem de pregonar la voluntat de véncer "en tots els amistosos". El que entra en joc en el joc és la competència, molt sovint mal entesa, atés que aquesta no és la rivalitat desfermada que cerca posar l'altre fora de combat –o posar el peu al coll d'algú altre–, sinó l'esforç per tal d'abastar allò a què un altre també aspira. Guanyar ha de ser l'objectiu del joc. Si el que ens mou –dit açò en tots els sentits, i, en un d'aquests sentits, en tots els sentits com a direccions– és guanyar, acabarem entretenint-nos, passant tots una estona agradable. Guanyar no és la meta.
PARTITS DE COSTELLADA. Tots coincidim en la necessitat de competir per a divertir-nos, joguinejar, esbargir-nos. Si més no, és el que a mi em sembla. M'ho sembla d'acord amb el que llegit fins ara en el Manifest i en els comentaris. M'ho sembla sobretot segons el que he escoltat en alguna ocasió ("Necessite motivació. Si ens jugàrem una paella o una coca-cola...") i el que he vist cada vegada que som tres equips i uns quants s'han de quedar fora. Aleshores –quan tres o quatre persones passen un temps sense passar-s'ho bé– sí que hi ha competència. Ocorre que a mi aquesta competència no m'és del tot satisfactòria. La trobe viciada, corrupta, pervertit mitjà que mena a aconseguir el fi, quan el fi no justifica els mitjans. És, ras i curt, la paella o la coca-cola que acaba fent-nos passar una bona estona. És la partida –que no el partit– del tafur. És el resultat el que mana quan hauria de ser-ho.
PERQUÈ M'AGRADA EL FUTBOL tinc intenció de seguir caent cada vesprada del dissabte. Sóc un Juguetón de segona generació, amb molta honra ho dic! I després de posar la roba i les sabatilles a la motxilla, després de fer unes telefonades, vull enfilar el camí dels prodigis tot manllevant el famosíssim vers dels Amanida Peiot: "Me'n vaig a jugar a futbol/ amb els amics". Amb tots.
Vidasomo RIP
Per açò vull rescatar-la i que tots dediquem una oració a sant Xanquetete o a qui cregam convenient per la bona arribada de la nostra Vidasomo al cel de les barques.

I per a que el de la retro es trobe a casa, quan arribe de fer mal, el nostre amic Polp K3.
diumenge, 8 de febrer del 2009
Manifest
La veritat és que CADA DISSABTE tinc ganes de jugar. M'agrada jugar. Sóc roïn però m'ho passava bé. Fins i tot quan erem 7 o 8 o inclús 6 i jugavem camp a través. Ara bé, ha arribat un punt en el que no és que als partits ja no em divertira, és que fins i tot patia.
Jo no puc anar a jugar i donar-me igual si em marquen un gol, si perd, si guanye, o si veig que els meus companys es maten a córrer mentre jo ni trac les mans de les butxaques. Podria seguir pujant i fer el mateix que feu tres o quatre, per que, no ens enganyem, el càncer sóu tres o quatre. Podría jugar de davanter i no defendre. Podria no prestar atenció als córners. Podria inclús riure'm del fet que un altre no pare de córrer en tot el partit.
Però per a fer tot això, jo no hauria de tindre interés en jugar. Hauria de pensar: -Si em criden pujaré. Si no, em passaré la vesprada veient la tele. Total no tinc res a fer.
Per això no entenc, sr. Xap, que CADA DISSABTE demostres més ganes que ningú en montar el partidet cridant a uns i altres, de vegades huits i nous, per a ser prou. Per això no entenc, sr. Pex, com CADA DISSABTE estàs allí com un rellotge a les 17:30 per a passejar-te per la meitat del camp on no és la teua porteria. I etc., etc.
I no em dieu que es que no esteu bé físicament. I els altres ho estem? No es pretén que això siga un partit de primera, però si que donem el que tenim per a que siga, al menys, un partit de futbet i no 10 zombies pululant pel camp sense ordre ni concert. Ja sé que això sempre ha sigut així. Que tots estos anys ha passat el mateix. Però tot açò que abans em donava igual, ara no me'n dona.
Crec que quan pujem a jugar ens hem de divertir. Si només anem per vore'ns, quedem al bar i ens en fem un parell mentre juguem al dòmino. Si anem per a fer una mica d'exercici anem-nos-en a córrer els dissabtes i de segur que cremarem més que als partidets. Però si anem a jugar és, a més d'estes dues coses, per a passar una bona estona. Per a gaudir quan el teu equip o l'altre fa una bona jugada en equip, quan un dels deu fa una jugada individual a la messi. Quan estàs jugant i veus que el teu equip està ben plantat al camp i a l'altre li costa d'apropar-se a la teua porteria. I sobre tot quan veus que has acabat i ha sigut un partit disputat i, guanye qui guanye, ho has passat bé.
Per tot açò he deixat de pujar. Supose que ara, quan m'apetisca, i no tinga res més a fer, aniré a jugar encara que sigueu 10. I no em dieu trencapartits perquè segurament el partit ja estarà trencat.
El final d'una llegenda
Match 8-2-2009
També destacar la actuació de los Big Huevos, J.J.Punxaeta a la cama declarà:
- Ho deixe ací, no vull trencar-me més.
Per altra banda corren rumors de que Pex començà a amortitzar l' SPA del tennis.
Instantànea de Lois celebrant un gol, moments despres de posar-se les piles.
dissabte, 7 de febrer del 2009
Somnis de Rodarna
divendres, 6 de febrer del 2009
El Ente (públic)

Acollona eh?
Imagineu-se si a més has de finançar-lo amb els teus impostos.Queda oberta la secció "El ente (públic)" on repassarem moments èpics de la nostra RTVV.
Clàssics per al record són ja el "uat abaut yu zinc de mach" formulat per Alberola a Beckenbauer en la final de la Champions; el "anem a tallar la connexió que açò en qualsevol moment pega un esclafit" de Picornell subjectant els cables en els vestidors del Bernabeu en "la final del agua"; les declaracions del policia de Gandia en "Notícies 9" després d´una massacre amb xinos pel mig on afirmava la dificultat per arribar a conclusions per ser tots els xinos iguals; o Salvador Caudeli en els mateixos informatius afirmant la possibilitat futura de "tenir un Papa de color… negre volem dir".
Hui per a començar aporte esta petita joia radiofònica de l´Ente que he sentit a migdia tornant cap a casa.
Eixe anava molt bufat! DUPLICAR PER NOU… buf això "lo menos" és 18 voltes més.
Le Hiéroglyphe. Que no siga tot Xaparros i au (II)
dijous, 5 de febrer del 2009
Le Dictionnaire. Que no siga tot Xaparros i au (I)

A més a més, si punxeu en
http://www.cmpmedica.com/products-and-services/dictionnaire-vidald-services/dictionnaire-vidal
dimecres, 4 de febrer del 2009
Obama's, Bin ladens i ORENGO'S

ISK puts Orengo on the spot
Written By:Sophie Mwangi , Posted: Wed, Sep 17, 2008The Institute of Surveyors of Kenya (ISK) has taken issue with the Lands Minister James Orengo's alleged lack of confidence on Kenyan valuers.
During his testimony before the Cockar Commission investigating the controversial sale of Grand Regency Hotel last Friday, Orengo said Kenyan valuers were not reliable in most cases.
This followed contradicting valuation reports of the five star hotel availed before the commission.
ISK Chairman Mwenda Makathimo on Wednesday stressed that Kenyan Valuers were professionally trained graduates of Land Economics, adding that the Institute's members had undertaken international valuation assignments across the globe.
'Le voy a contestar con Pressing Catch' o 'Andresitos, navidades y paquetes'
No, amic meu. Tu no ets Mickey Rourke, qui, amb The Wrestler (2009), pot reflorir vells llorers sota les ordres de, ni més ni menys, Darren Aronofsky.
Tu, com molts altres, vols fugir de l'encasellament. Has fet tard, però. Com Andre El Gigante, per molt que t'entestes,
(*) Andresito junt a Willy Deville i Jandro de El hormiguero, en The Princess Bride (1987)
sempre seràs: The Abominable Snowman!
Ai, no, que m'he equivocat!
(**) Per l'amor de Déu...
dimarts, 3 de febrer del 2009
The Abobinable Snowman is back!!!



Per tal de satisfer els vostres desitjos...
Tal i com es pot observar, hi ha una millora radical. Vaig pulir un poc la meua barbeta i la resta... espectacular. Ara si que es pot dir que enguany el pare Nadal ha estat entre nosaltres!!!
Que opines Pedrito???
(Tal i com s´observa he respetat en tot moment la llei de protecció del menor)
diumenge, 1 de febrer del 2009
Stilberg Spilberg (II): Los Big-Guevos

La truculenta història entre dos davanters amb l'únic objectiu de destrossar-li la vesprada a un "amic".
The new york times: Actuació estel·lar dels protagonistes. No es mouen en tot el film.
Washington Post: Des de l'urugüaiana Whisky no es veia tan poc de moviment.
Fotoagramas: Toda la acción sucede en menos de un metro cuadrado de terreno.
Match 31-01-09

Tranquil Bena. Tot no s´acaba en el futbol. El teniente Dan estava igual que tu i va refer la seua vida.










