Amores perros. De gossos i gosses

UN
Com molts sabreu, Peus d'Angelet i sa femme Alekandra han afillat un gosset. Un cadell molt graciós de ratoliner que, en pocs mesos, haurà aprés a pujar al sofà de Bianchi (no, Xals, no em dones les gràcies per la promo; menys encara si tenies pensat convidar-me al Xapa); ja me n'estic ocupant d'ensinistrar-lo; Peus d'Angelet està molt content amb la meua tasca; Alekandra, més.

DOS
Do(nc)s bé, passa que el ratolineret en qüestió ja té nom: Trufo, que no Truffaut, que és -aquest últim- el que més s'acosta a allò que volia Alekandra: Jean-Paul. Sí, amics i amigues: Jean-Paul. Jo, de l'opció Jean-Paul mai he estat partidari, però no per res, no pels motius que ja indicava Els Peus més Bonics del Món:

[...] si li posen J-P van a fer un desgraciat al gos i a nosaltres, perquè quan anem amb ells i el criden: "Jean Paul, vine ací!", la gent va a pensar: "Eu! Quina quadrilla d'intis!" A més, amb eixe nom li haurien de comprar un batí i unes pantunfles i un altre gos que fóra el seu majordom,

sinó pel fet que Jean-Paul és més aviat nom de bulldog. La meua preferència era Ribis. Dues síl·labes. Dues i. Sonor. No ha pogut ser. Tanmateix, sempre podrem fer com aquell que li diuen Francesc i tot el món l'anomena Paco. Us anime a fer-ho. Alekandra segur que estarà d'allò més desvanida.

TRES
Amb Ribis-el-gos-artista-abans-conegut-com-Trufo s'acabaran escenes com aquesta:

-¡Ay, qué perro más mono! (Peus d'Angelet i servidor passejant Ribis pels volts de la biblioteca Al-Russafí de Russafa. Qui parla és un xiquet d'uns onze anys que ja apunta maneres). ¿Cuánto tiempo tiene?
-Dos mesos. (Lacònic, Peus d'Angelet.)
-¡Ayyy, qué cucada! (El Papa s'ha mort, s'han esgotat els vols.) ¿Y qué raza es?
-Mescla. (Ací ja l'ha descol·locat del tot: Mescla. Si encara li haguera dit Mil Leches. Ara, que li diu Mil Leches i amb les maneres que apunta el vailet...)
-Ahhhhh... (Offside.) ¿Y cómo se llama?
-Encà no té nom.
-Uy, yo no sé decir eso... (Trauma per a tota la vida.)

¡CARAMBA!
Amb Plató per Violència atés que els meus pares estan de viatge per Gaylícia, es donen escenes com aquesta:

-¡Ay, qué perro más mono! (Servidor passejant Plató pels entorns del Mercat de Russafa, camí de ca Peus d'Angelet i Ribis. Qui parla no és un xiquet d'uns onze anys que ja apunta maneres, sinó algú que les maneres ja les té del tot apuntades.)
-¡Hòstia, Rappel! (Encaixada de mans. Vosaltres que dimonis hauríeu fet?)
-¡Mira, qué guapo! (Li diu al seu acompanyant de maneres. Aquest assenteix. Una suor freda em recorre l'esquena.) ¡Ay, qué gracioso! (Respire: guapo és el gos.) ¡Cómo me da la patita!
-Rappel: eso es que quiere que le leas la mano.
-Ja, ja, ja... (Ja tinc amic per a tota la vida, que tractant-se de qui es tracta pot arribar a ser un trauma. Rappel i el seu acompanyant s'acomiaden i enfilen el carrer peatonal on s'hi troba una sauna per a homosexuals. Que n'ha contribuït Tómbola a donar a conéixer les meravelles de Violència, els seus més bells in-drets!)