Xapul, l'atleta

Bellreguard en festes. Un alto necessari per al ritme frenètic d’inici de curs. La incorporació “siempre progresiva nunca intensiva”. M’alce cuineret (inicie ací nova secció culinària “Pa fer sopetes bo”) i vaig a comprar els ingredients necessaris per a fer açò. Un èxit, la meua Xapulina ha sobreviscut.
Telèfon després de dinar. Sarpita. Perfecte pla per a cremar la bomba de dinar. Proposa una vesprada de sèries pel Mirador…”Perfecte, però no t’assegure que arribe als Sequers, seré la teua liebre”
18:12, arranquem, 18:15 avistem un CORREDOR (inconfundibles: elegància en la zancada, camisetes de tirants d’alguna carrera llegendària, esportives amb llumetes..) “Hòstia, és Paquito” diu Sarpita. El convida “Anem a eixir,véns?” Paquito, per supost s’apega a roda “sols porte 1h 43min” Sobrehumà Paquito. Presentacions: “Xapul-Paquito, Paquito-Xapul” i de seguida Sarpita, excusant-me “Paquito, el meu amic…” Silenci. “Sóc coixo” Afegisc, “vosaltres al vostre ritme.. no vull trencar un pla d’entrenament”.
I comença la conversa. Ie, flipant. “Jo vaig a la K25 en octubre” “Hòstia, a la K25?, eixa no està mal però jo vaig a la H18 del desert del Gobi, no acaba de ser una Ultra-Trail però…” (Paquito és ultra-trailer). Després passen al tema calçat esportiu “Les Mizuno amb KitYasuni són bones.. però res comparable amb les NB amb càmera de gas propà…” Lo més gran és que estaven conversant fins el cementeri com si estigueren fent-se algo en el bar. Jo escoltava i “jadeava”, no heu vist mai a un amo en bici cara al Clot i el gos ofegat darrere tirant baves i en els ulls cap afora? Jo era el gos.
Faig la goma fins l’autopista i quan el camí puja la goma es trenca… CORONE soles. FOTO treta amb el mòbil. Ni rastro dels atletes.