Manifest en resposta d'un manifest

PER QUÈ M'AGRADA EL FUTBOL? Cada dissabte per la vesprada jo no puge al club de tennis sinó que baixe al paradís perdut. El futbol, a mi, em retroprojecta. Em canvie de roba, em calce les sabatilles, faig unes quantes carreres i entre en terra de meravelles. No em cal engegar-me endins d'una gran lludriguera a la percaça d'un conill blanc d'ulls de color de rosa, perquè, posant el peu al rectangle de joc, em trobe ja caient avall per un pou molt pregon.

EL FUTBOL NO ÉS UN ESPORT. I lamente discrepar amb la celebèrrima cançó dels Amanida Peiot: "El futbol és un esport/ vine a jugar". El futbol és un joc, vine a jugar. Futbol no casa amb l'utilitarisme del verb practicar. El futbol es juga. Si la llengua és la casa de l'ànima, el futbol és la casa de tot infant.

El MOTIU HA DE SER EL RESULTAT, EL RESULTAT NO ÉS EL MOTIU. El futbol és un entreteniment sotmés a regles, en el qual entra en competència la destresa i la sort dels participants. Els futbolistes, a qui preferisc anomenar professionals del joc més que no jugadors professionals, solen declarar el seu desig de guanyar "fins i tot en els amistosos". Nosaltres, que no som tafurs, hauríem de pregonar la voluntat de véncer "en tots els amistosos". El que entra en joc en el joc és la competència, molt sovint mal entesa, atés que aquesta no és la rivalitat desfermada que cerca posar l'altre fora de combat –o posar el peu al coll d'algú altre–, sinó l'esforç per tal d'abastar allò a què un altre també aspira. Guanyar ha de ser l'objectiu del joc. Si el que ens mou –dit açò en tots els sentits, i, en un d'aquests sentits, en tots els sentits com a direccions– és guanyar, acabarem entretenint-nos, passant tots una estona agradable. Guanyar no és la meta.

PARTITS DE COSTELLADA. Tots coincidim en la necessitat de competir per a divertir-nos, joguinejar, esbargir-nos. Si més no, és el que a mi em sembla. M'ho sembla d'acord amb el que llegit fins ara en el Manifest i en els comentaris. M'ho sembla sobretot segons el que he escoltat en alguna ocasió ("Necessite motivació. Si ens jugàrem una paella o una coca-cola...") i el que he vist cada vegada que som tres equips i uns quants s'han de quedar fora. Aleshores –quan tres o quatre persones passen un temps sense passar-s'ho bé– sí que hi ha competència. Ocorre que a mi aquesta competència no m'és del tot satisfactòria. La trobe viciada, corrupta, pervertit mitjà que mena a aconseguir el fi, quan el fi no justifica els mitjans. És, ras i curt, la paella o la coca-cola que acaba fent-nos passar una bona estona. És la partida –que no el partit– del tafur. És el resultat el que mana quan hauria de ser-ho.

PERQUÈ M'AGRADA EL FUTBOL tinc intenció de seguir caent cada vesprada del dissabte. Sóc un Juguetón de segona generació, amb molta honra ho dic! I després de posar la roba i les sabatilles a la motxilla, després de fer unes telefonades, vull enfilar el camí dels prodigis tot manllevant el famosíssim vers dels Amanida Peiot: "Me'n vaig a jugar a futbol/ amb els amics". Amb tots.